Est d’Islàndia

Lo siento, aún no está traducido!
……………………………………

 

Djúpivogur

Entro a l’Est i… ningú m’havia dit que era tant divertit. Muntanya russa! Vinga a depurar la tècnica de baixada per aprofitar l’embrenzida per la pujada. Comença el desnivell. Tram llarg i fred. El fred que ja entra del Nord.

Mai m’havia donat tant de rendiment una parada per fer una foto. Què veig alla baix? Què fan dues persones per allà? No es mouen… En fi… Faig la foto i segueixo carretera endavant sense deixar de mirar les dues persones. Apropant-me començo a discriminar el que veig. És roba penjada i al darrera algú s’està banyant. Observo com fumeja l’escena. Vaig a investigar. M’aproximo i afectivament hi ha una banyera d’aigua calenta.

– Hello! Això és privat? – pregunto.

– No no. Pots banyar-te, nosaltres ara marxem. Em diuen una parella d’edat avançada alemana molt educats.

Marxen i el moment és diví. Aigua calenta per treure’m el fred de sobre i unes vistes de la costa de postal. Moment en el qual tinc molt aprop la Blue Morpho, la tinc a tocar.

Nit a Djúpivogur, Cittaslow (marketing… mireu a google!). Passejo pel poble amb la bici. Hi ha molt d’artista per aquí i pujo al mirador. Bona nit!

Pel matí reposo fins a fer-me un bon dinar (arrós i frankfurts) que el dia s’ho val. Tinc el primer gran repte esportiu el Port d’Öxi (10 kms amb pendent de més del 10%, algunes passant del 15%). Després de veure una cascada, que ja em resulta simple, després del que he vist, perquè veieu el nivell d’Islàndia.

Comença el festival. Em trec roba mentrés diviso el que m’espera. Cullons com puja! No val a badar. Concentrat i amb un sol peu a terra aconsegueixo arribar a dalt, on comença un fred considerable. M’abrigo ràpid i cap avall. En una cuneta trobo gelats una parella de joves ciclistes que va en sentit invers. Tot bé? Em diuen que sí però la cara paga. Estant pillant.

Vaig baixant i de repent un forat! I volare volare volare… Jo no!;) La bossa davantera del manillar que surt expedida. Merda! Paro i vaig a avaluar els danys. Per sort no s’ha trencat res. Bona marca Ortlieb! Prenc nota que en els descensos he d’assegurar més. No pot tornar a passar.

Els kms finals fins l’objectiu són eterns, no s’acaben i el vent no ajuda. Cap al final faig un amics; un grup de cavalls que s’hi posen bé perquè els hi faci fotos. Els cavalls islandesos tenen un tamany més petit del que estem acostumats. Entrant al càmping em retrobo amb en Juanpe que ha anat avançant ciclant i agafant algun que altra autobús. Sopem junts i passem una bona estona.

Surto aviat i cap a veure els Puffins a Borgarfjördur Eystri. Trajecte llarg amb molts trams de gravel i un port durillo amb pendents del 10% sense descansos. Baixada trepidant i uns puja i baixa finals per amanir-ho. Arribo a destí i m’instal·lo. Menjo fort i espero que sigui més tard per anar a veure la colònia de puffins que així no hi hauran turistes. I així és. Poca gent queda i al cap d’una estona Puffins i jo amb una mar calmada que no és normal en aquest lloc. Miles de Puffins es disputen el peix entre l’atenta mirada de les gavines que intenten repinyar-los el peix que poden. Que espavilades. Els puffins són uns ocells de colors agraïts que tenen un caminar molt graciós i un volar espectacular. Hipnotitza veure’ls bellugar-se.

Torno i cap al bar a fer una merescuda birra islandesa (Austri SLÖTTUR Extra Special Bitter. 5,3 % vol.). El local està molt ben ambientat. Es nota que fan vida interior. Quines taules de pedra tallada que tenen. Amb estil.

L’endemà tinc l’ajuda inestimable d’una família de Barcelona (Carmen, Fabri, Hugo i Luna) que s’ofereix a portar-me amb la seva autocaravana llogada. Molt bona gent! Grans! Moltíssimes gràcies!

Content de lligar molt bé la bici a la Autocaravana i fer la tornada a Elgilsstadir amb ells, una altra experiència, una altra forma de viatjar.

A Elgilsstadir, que estan fent competicions a la piscina, monto la bici i menjo. Surto cap a Hengifoss, una cascada de 163 metres que baixa pel mig d’un circ rojós. Preciós. Allà aparco la bici i faig el trail de 2 kms fins la base la l’imponent curtina d’aigua.

Són les 17h de la tarda i vaig cap buscar el càmping. De camí em trobo un esplèndit punt d’informació. Entro i m’’ofereixen un cafè: enviromental friendly diu la noia. M’informa encertadament i m’aventuro a fer 40 kms més amb 600 d+ fins a Laugarfell on arribo cansat i plovent. Banyet de 42 graus a la piscineta rodejat d’un grup d’italians! No sé què faré demà però… ja veuré. Conec a l’Angelica, alemana i la seva suposada parella. Estan fent ruta a peu. Demà van a fer la volta a Snaeefel.

Matino amb la calma. Esmorzo amb la companyia d’un guia italià, en Mauro. Que porta uns turistes italians per tota l’illa durant 12 dies. Ells han dormit a la Guesthouse. Em comenta que ell va fer la volta l’illa amb bicicleta fa molts anys enrera. Un home molt simpàtic, em dona la seva targeta de guia i ens fem una foto de record.

Faig l’últim banyet de 42 graus a les piscines exteriors del recinte i pista amunt, 3 kms fins la carretera. Després d’una hora arribo a la bifurcació de Snaefell. Què faig? Posa 12 kms off-road, nomé 4×4. Es veu tapat. Fa por. És tracta del cim més alt d’Islàndia fora del gran glaciar de Vatnajökull. Qui em coneix ja sap l’elecció.

2h 20 minuts, 12 kms, 2 rius creuats, 1 Ranger (Ülfer) sorprès que toca incrèdul el quadre de la bicicleta, i uns quants 4×4 arribo al bucòlic refugi de Snaefell.

Són les 15h i toca menjar i posar la tenda. S’està obrint el dia. Faré cim, penso, quan apareix un jove francès, en Paul, que em diu si vaig cap a amunt. Li dic que si però d’aquí una hora i m’espera. Realitzem l’exigent trail de 15 kms en total i 1100 d+ amb la boca oberta: vistes espectaculars del gran glacera de Vatnajökull. Flipem de la magnitud de les seves dimensions que van més enllà de l’horitzó.

La part superior del cim està coberta de neu tova que no deixa de crepitar. Nervis a flor de pell. Finalment coronem el cim, cinc minuts de contemplació i descens vertiginós per la vessant del pic amb neu i terreny descompost. Ens ho passem genial fins el moment estel·lar en el que tots dos cridem FREEDOM a la vegada. Clímax.

Per la nit em retrobo amb la parella alemanya i fem xerinola, en el refugi, sopant. Parlant amb l’Ülfer em diu que per arribar a Askja necessito dos dies. Ell tarda 3h amb 4×4 a tot drap.

Doncs vinga, cap allà. Les primeres 2h ja les sé; desfer la pista precària i creuar dos rius. Un cop a l’asfalt cap a la gran presa que frena l’aigua abans de l’imponent canyó de Kárahnjúkar.

Segueixo tota la F910 que em porta a una bifurcació que em dirigirà a un lloc únic. Una cascada d’aigues termals: Laugarvalladur. Baixada cul-de-sac de 2 kms i 200 d-. La tornada picarà, però l’indret val aquest esforç.

Refrescat amb aigua calenta, continuo sota la pluja i vent 20 kms durs. Pedalo fins les 21.30h de la nit al arribar en un pas que he de creuar el riu que va crescut. Munto la tenda, sopo i a dormir. L’endemà el riu baixarà més tranquil.

Ben aviat, 6h, peu a terra. La pista que continua és bona i vaig ràpid passant per uns paratges idíl·lics de blocs de roca i una pista sorrenca compacta. Quins vídeos!

En una recta, diviso un camió com els dels Dakar, una bèstia. Quan m’aproximo… reduiex… Baixa la finestra i un home em diu: Et ve de gust una tassa de cafè? Of course! Genial l’home i la dona belgues que valoren l’esforç aliè i insuflen el bon rotllo a la vida global. Gràcies i fins la propera! Bona gent! Quina jubilació més envejable! Un referent!

Després de 20kms més em trobo la primera ranger que em diu a on vaig i de quin país vinc (sempre ho pregunten per les estadístiques). La noia es sorpren de la bici fina que porto i de les rodes de 1,6 que porto.

Segueixo endavant 23 kms de pista amb trams sorrencs impossibles de ciclar que he de fer a peu. Dos hores després arribo a Dreki. Campament base de Askja. Monto tenda i menjo ràpid, toca pujar 8kms de pista fins l’aparcament i fer un trail de 3h de tornada per un lloc meravellós.

Després de 2 kms caminats, una família italiana que va amb un pick up llogat em recull. Són mare i pare, i dos adolescents. No notes els forats, que còmode. Em porten durant sis kms de pista entre un mar de lava molt recent, del 2014. Flipant com és veuen les onades de la lava… Em despedeixo, molt agraït i pujo cap al cràter del volcà superant un grup de turistes. Un cop allà, fotos increïbles i baixo al cràter petit que té un llac, Víti, d’aigues de color blau turquesa en les quals t’hi pots banyar (24-28 graus). I ho faig, amb l’atenta mirada i amb fotos incredul·les dels turistes presents en el límit superior del cràter. El descens al cràter ja t’avisa que és sota la teva responsabilitat (cauen pedres i és relliscós), la qual cosa limita l’accés a uns quants turistes mandrosos i que no tenen l’habilitat suficient.

Surto del cràter i comença la tempesta. Fort vent procedent del llac gran que hi ha al cràter gran i pluja horitzontal. Al veure-la venir tinc el temps suficient per equipar-me a tope. M’ho he posat tot, sort, perquè la temperatura ha baixat ràpidament.

Ara toquen dos hores i mitja d’un trekking inoblidable per un paratge únic i envejable. Uns dels millors que he fet per la seva varietat de colors: groc, vermell, marró, gris, verd, negra, etc. Recomanable cent per cent. I tots els turistes se’l perden després de fer un camí de més de tres hores amb cotxe!!! Arriben fan passeig de 45 minuts, foto al cràter i cap a casa. Si el que et fa viure el lloc és estar-hi força estona. Aquí uns dels motius que viatjar en bicicleta i a peu et fa veure i viure el territori amb més intensitat.

Arribo calat al campament. Toca dutxa i la sorpresa és… que el dia que la necessito més calenta… surt tèbia! Noooooo… Doncs cap al sac i a recuperar la temperatura. El ritme que porto és molt exigent i l’adversitat de la climatologia comença a passar-me factura. La tenda està aguantant l’envestida estupendament, mira que fa vent fort i pluja, i ninguna gota a l’interior. Sopo unes sopes amb arròs i cap a dormir, si el temporal em deixa, és clar! Aprofito per descansar que després del ritme que porto em cal. Dotze hores dins el sac i encara dura el temporal. He pensat que passaré el matí a la cuina, pagant, és clar, per menjar calent i assecar les coses. I objectiu complert, menys amb uns guants i la motxilla de trekking. A la tarda faré els 32 kms que hi han fins el següent càmping.

Arribo a Heroubreioarlindir després de fer la ruta. Zona d’acampada amb una caseta bucòlica que serveix de refugi per dormir (pagant) i amb una cuina molt ben equipada. Uns rierols fantàstics rodegen el càmping amb oques a tocar. Les vistes de l’imponent Heroubreio (la muntanya més difícil i emblemàtica d’Islàndia). Només 1682 metres d’una pujada relliscosa amb constants caigudes de roques. Millor fer-la un altra dia i amb algun acompanyant. La seva immensitat em recorda Pech de Bugarach del Sud de França. Passo unes hores a la casa gaudint dels rajos del sol que s’està ponent.

Surto de bon matí, després de despertar la Ranger per pagar, la nit anterior no hi era perquè veieu com funcionen per aquí. Seran uns exigents 60 kms de pista fins la Ring Road. Durs, exigents, vent en contra, pluja fina, treva, tram sorrenc, pluja forta, treva, trams de pedres, pluja fina, 7 hores de lluita i 3 rius creuats que molts 4×4 donaven la volta… Veig de lluny cotxes que passen a tota pastilla. La Ring Road!! Ring Road Ring Road exclamo!!! Entro a la regió del Nord d’Islàndia.

Què faig ara? Són les 15h. Tinc un càmping a 30 minuts. És aviat. Tinc Myvatn a 24 kms i Detifoss a 24 kms. Vull visitar Detifoss però lo prudent seria anar a recuperar-me, fer rentadora, i compres i banys a Myvatn i l’endemà tornar a fer els 48 kms fins a Detifoss, però els cul-de-sac no m’agraden gens. La meva sobervia em pot i ja sabeu què trio… Menjo cullarades de la “nutella” islandesa que em queda i a pedalar… Com acabarà el 10/08/2017?

Tracks al wikiloc.