Fa un any i mig del viatge inesperat… un viatge al món interior i ja tornava a alçar el vol! He celebrat aquest passat 19 de març l’aniversari del trasplantament de mèdul·la òssia i ja tornava a realitzar un brillant vol cap a l’horitzó desitjat. Les hores de vol eren cada cop més llargues i començava a gaudir una altra vegada la llibertat de la lleugeresa de les ales. L’arribada de la primavera i la conseqüent lluentor de la natura em feien presagiar el final del túnel. La sortida de la reclusió forçada s’albirava amb una il·lusió desbordant. I de cop, un problema individual s’ha vist sorprès per un cataclisme global: el COVID 19.

Covid 19.

El confinament 2 en la meva recent història ha desencadenat un vol restringit en un petit espai ja conegut els últims temps, la meva llar. Això sí! Amb grans diferències al viatge inesperat… anem a veure-les!

L’habitació; espai molt reduït. Privilegi: grans vistes al mar i a Barcelona.

Aquell confinament, aquella incertesa que va aclaparar el meu dia a dia s’ha fet viral. Ara tota la humanitat està assetjada per un virus desconegut que ha aparegut com un bolet en una societat que té moltes formes de fer i de pensar. Ara toca donar resposta de forma conjunta a un adversari invisible. El repte és màxim i la dificultat màxima. Cada petit gest individual construirà gota a gota aquella onada que s’emportarà el virus del nostra dia a dia i podrem tornar a ser lliures físicament, perquè recordeu que les nostres idees no es poden clausurà.

Ens poden privar de mobilitat per un be comú, però recordeu que la majoria de les persones us trobeu bé. Valoreu el que teniu i gaudiu-lo. Sempre hi ha gent que passa pitjors moments. Gestioneu la vostra salut mental i emocional, que és el perill més immediat que teniu a l’horitzó. Ens trobem en una nova dimensió, un canvi en la societat, un canvi de comportament i de priorització. Això s’estudiarà i d’aquí uns anys ho contemplarem com un canvi històric.

La meva experiència a l’hospital fa un any em serveix d’experiència en aquests dies i a la vegada pot servir per superar el moment qui llegeixi aquestes línies.

Context: (observeu la quantitat de professionals que es necessiten en casos greus…)

Hospital Can Ruti

Confinat en una habitació de 9 m2 (posem 3×3) amb un soroll insuportable dels aparells que mantenen l’habitació descontaminada.

Estat de salut: molt  i molt dèbil.

Evolució del meu estat després del trasplantament: incert (sine die…)

Nivell d’atenció: 2 infermer/a per 5 ingressats/des. (les 24h). Més doctores, servei de neteja, personal de cuina, etc.

Visites: molt restringides i amb materiral d’autoprotecció.

Ara a casa

Confinat a casa (80 m2). Balcó. Puc obrir finestres. A l’hospital prohibit.

Llibertat de moviments.

Em trobo bé de salut, tot i que la possible infecció pel coronavirus volta pel meu cap, inconscientment. Jo estic a la llistes de persones vulnerables, de risc. Com respondrà el meu cos que està en procés de reconstrucció immunitària davant d’aquest virus… Millor no comprovar-ho…

Cuidant-me molt i cuidant la meva companya per reduir riscos de contagi. A la vegada, sent conscient i responsable del problema global: no vull donar més feina als sanitaris i/o ocupar un llit que pot necessitar una altra persona.

Recuperant la forma, volant per casa!

Què em va anar bé a Can Ruti?

Marcar-me horaris: una rutina.

No descuidar l’higiene.

Menjar bé i menjar-m’ho tot.

Mantenir ordenada l’habitació.

Dintre les meves forces: caminar (si dins l’habitació), ballar, fer estiraments, etc.

Escriure o trucar a familiars i amics.

No mirava la televisió. No et deixa centrar-te en el que és realment vital. Seleccionava continguts per internet que em podien servir.

Ocupar la ment amb manualitats.

Mandalas, una cada dia.

Centrar-me en el moment: quan menjava – menjava (era vital menjar), quan dormia – dormia de veritat i descansava, quan dibuixava mandales – alliberava la ment, quan mirava una pel·lícula – era per distreure’m, etc.

Agrair l’ajuda constant del personal de l’hospital.

No queixar-me.

Motivar-me pensant en el que podria fer quan tornes a fer la meva vida quotidiana.

Motivar-me molt més amb el repte que m’havia proposat: pujar el cim del Damavand a l’Iran. 

Per acabar, dir-vos que no importa tant el temps de confinament com la manera que l’afronteu. I com el dia a dia que estàveu acostumats hi haurà dies bons i dies dolents, no els relacioneu amb el confinament sinò a la vida diària. Recolzeu-vos amb els més estimats i tot passarà tard o d’hora; tothom tornarà a alçar el vol cap al seu objectiu marcat, no ús oblideu de somiar!

Gaudiu del vol!