A l’arribada al càmping d’Akureyri vaig coincidir amb dos veterans d’Islàndia amb bicicleta, una parella francesa: la Sònia i en Renard. S’estan preparant per creuar els Highlands durant deu dies. No és la primera vegada que venen. Els hi encanta l’illa.

Influeixen en el meu canvi d’itinerari, jo volia agafar la F35 i anar cap a Kerlingarfjöll però decideixo que hi aniré més tard i m’aventuro anar a buscar la Sprengisandur que em portarà al desitjat emplaçament de Landmannalaugar. Cal seguir l’instint de les papallones.

Arrenco el primer dia cap a Laugafell: a més de 80 kms i he de superar 1000 d+. Començo amb una carretera asfaltada que em condueix cap a una vall perduda en la qual només coincideixo amb un cotxe. La pista molt precària remunta al costat d’un riu que és alimentat per successius rius que baixen de les dues pendents que defineixen la vall. Lloc inhòspit i meravellós a la vegada.

Les gotes de pluja que procedeixen de la feble pluja de la badia em persegueixen. Jo serro les dents per fugir d’elles i ho aconsegueixo. Creuo el darrer riu que obre la porta a l’altiplà per una pendent que no em permet pedalar i m’exigeix un gran desgast del tren superior per empènyer la bicicleta que va molt carregada. La boira apareix. El paisatge es difumina i es torna tenebrós.

Hi ha una treva i el cel apareix. L’entorn que diviso és poc afortunat per la vista i repetitiu. Fatigat arribo a la desitjada cruïlla, on millora sensiblement el paviment. Fatigat culmino l’etapa. El destí no acaba d’il·lusionar-me. Fa fred i vent. La zona d’acampada és poc elegant. La piscina d’aigua calenta que dona nom el lloc, no acaba de ser gaire calenta. Avui que necessitava l’aigua calenta calenta que caracteritza el subsòl d’Islàndia. Després de sopar refugiat en una de les casetes apareixen els equips de socors islandesos amb dos grans tot terreny. Faran nit aquí.

L’endemà engego aviat que l’etapa serà llarga. Els primers 40 kms són d’una gran exigència física i mental. Fa fred i és el primer cop que al creuar un riu agafo fred. No et paris i continua – penso. Els faig amb unes cinc hores. Durs, molt durs. En aquest punt agafo la Springsandur, la carretera que procedeix de Godafoss i creua els highlands de Nord a Sud o Sud a Nord depen de com t’ho miris, just pel mig de l’Illa. Millora lleugerament la pista.

Arribo a Nyidalur, un nou campament, on hi ha els Rangers i un equip de socors, es pot acampar i fer excursions per la zona. Són les 15h. Fa molt vent que no és gens agradable. L’única sort: és a favor. Menjo fort i continuo d’empopada. El que no acompanya és la pista, plena de pedres. Molt exigent. He de d’estar en una atenció continua d’on poso la roda. Així les agulles del rellotge avancen fins les 21.30h on em refugio del vent en una granja-casa anomenada Versalir. Demano permís al propietari per posar la tenda. No estic per gaires tonteries després de 105 kms molt durs i monto la tenda ràpidament per refugiar-me i sopar menjar calent. En aquest moment apareixen 3 tot terreny 4×4 i diviso un canvi en l’estat de la pista per l’endemà. Un dels 4×4 desinfla les rodes!!! Ara els hi toca fer el camí d’on procedeixo, això vol dir que d’on venen la pista és molt millor!!! Uuuooooo!!

Amb bon humor preparo el sopar quan algú em parla… Qui serà? Obro la tenda i m’apareix un altra ciclista, molt abrigat i amb una cara fatigada, que va més tard que jo. Em comenta que pensa passar també la nit aquí. Jo li recomano un lloc per posar la tenda i que ja parlarem demà que necessito menjar i dormir.

De bon matí recullo i m’apareix de nou el ciclista d’Alemanya que fa encara més mala cara. Els kms li estan passant factura. Diu que potser passa una altra nit al lloc. Jo li dic que el temps no millorarà, segueix bufant fort vent a favor, i que aquí no hi ha res a fer… No sé que va acabar fent, jo endavant, sempre endavant.

30 kms després, després de dues caigudes pel vent. Quan dic que feia vent és que feia vent! Parat a la vora de la pista fent una foto a les onades, provocades pel vent, en un llac, apareix un camió i es para al meu costat. Saludo a la família que va dins. Aparquen i… m’inviten a esmorzar!! Ostres tú! Que gentil és la gent! La veritat és que els ciclistes creem admiració a la resta. Unes quantes persones m’han ofert els seus respectes pel que faig. Però si ho he triat jo i m’ho estic passant pipa! Pa amb melmelada i formatge, pa amb Nutella (la de veritat!!!), te amb herbes, acompanyen una gran conversa amb la família alemanya. Molts amables! Danke!

El vent em porta a l’asfalt. Poc dura l’alegria perquè comença la pista definitiva que em portarà al gran destí d’avui: el Paradís dels Colors Terrenals. La il·lusió és tal que m’oblido de la fatiga i el paisatge es transforma fins assolir l’excel·lència. La quantitat de cotxes i turistes no distorsionen la meva visió de la màgia del lloc: Landmannalaugar.

Ja cau el dia, dutxa que desitjava, sopar reconfortant i descans merescut després de creuar l’illa amb tres dies: 260 kms. Demà toca trekking dels bons, a somiar amb ell.

Aplico una de les tècniques anti-turistes: matinar. Són les 7.30 i començo a caminar. Durant les primeres 4 hores estic sol. Felicitat! Fa fresqueta però la visibilitat és excel·lent. Vistes panoràmiques 360º. Gaudeixo de la diversitat dels colors.

Entro en un tram que forma part del prestigiós trekking de Laugavegur. El camí està tant trillat i massificat que la veritat, per mi, treu l’encant.

Enllaço amb un altra itinerari marcat i m’apareixen un grup de ciclistes que porten bicis de descens. Acabo parlant amb ells. Són islandesos. La zona és bona per fer baixadetes. Em superen i paren a esmorzar.

Els torno a passar i em trobo un noi que intenta fer-se una foto a 50 metres de la càmera. El comandament a distància no li funciona. Ja te la faig jo home la foto! Després ell s’ofereix a fer-me’n una amb la meva càmera. Jo li dic que no.. fes-la amb la teva i me l’envies. Una càmera de 2 kg amb un objectiu que flipes! El noi marroquí em correspon. Que bé!!! Gràcies Mourad! Els ciclistes apareixen de nou i els perdo de vista.

Pel camí em trobo una família francesa que em pregunta quan falta, van fent al seu ritme en sentit contrari. Ja arribareu els hi comento. En teniu per 3 horetes.

Arribo a una cruïlla que em desvia del meu camí, posa Hitver. Miro el mapa. És un caminet cul-de-sac que no sé a on porta però és un tram curt. Ja sabeu que faig… Després d’un deu minuts de baixada, m’apareix el paradís biker!! Mireu la foto… “No hace falta decir nada más!!” Si arribo a tenir una bici, m’hi tiro! Em conformo en fer unes fotos i vídeos.

Dos hores després acabo un trekking per emmarcar. Són les 15h, bona hora per un plat de pasta i una migdiada. Cap a les 18h, mandrós per la fatiga, arrenco cap a una altra zona de trekking (cal aprofitar el dia assolellat). Faig l’aproximació amb la bicicleta. Quan hi arribo estudio la situació i m’arrisco a fer el trekking amb la bici. I l’encert és total, llevat d’algun tram, tot és ciclable. Quina diversió i quin llac acabo trobant dins un gran cràter a l’extrem oposat de l’itinerari. Quin final de dia!

A l’arribada al càmping em trobo als islandesos. M’ofereixen una birra i parlem del que han fet avui. Em passen un correu electrònic perquè els hi enviï les fotos i vídeos que els hi he fet. Els pregunto si saben d’alguna tenda de bicis a Reykiavik per aconseguir una caixa per la bicicleta i salta un i em diu que treballa en una. Genial! En Rúnar diu que em guardarà una caixa i m’enviarà la localització de la tenda. Problema solucionat. Un dels islandesos parla castellà i aprofito per preguntar-li com recullen totes ovelles a l’èpoc hivernal. Doncs em diu que s’uneixen una colla i comencen a rastrejar tot el territori per portar-les a casa. El profit de les ovelles és la llana per fer jersei i gorres, i per la indústria alimentària.

L’endemà recollint campament conec a en Pietro, un jove italià, que marxa a fer Laugavegur amb la bicicleta. El trekking més famós d’Islàndia també en bici. Tot un repte per pensar.

Abandono el càmping amb un altra dia assolellat i gaudeixo d’una molt bona pista, 50 kms de paviment dur i sense arrugues amb uns paisatges preciosos i amb l’atenta mirada de l’Hekla (volcà simbòlic islandès). La última erupció és de l’any 2000.

Els últims kms els comparteixo amb un ciclista polonès, amb un nom difícil de pronunciar: Grzegorz. Em parla dels seus viatges amb bicicleta. Diu que li va fascinar Iran i Etiòpia. M’obre la ment a nous destins, cosa gens bona…;)

A la cruïlla ens separem, ell va cap al sud i jo torno cap al Nord. En aquest punt apareix una família islandesa que no li falta de res diria. Porten quads i un és pels nens!! Flipo!!!

Ja fora dels Highlands, continuo el meu camí i entro en una pista. Ostres! És veritat hi havia un tram curt de 14 kms de pista de gravel. Curt??? 90 minuts de tortura sense descans! Com pot estar tant malament aquest tram que enllaça dues carreteres asfaltades molt transitades??? Quan el meu patiment finalitza apareixen a l’horitzó tres bicicletes aparcades. Dos canadenques i un alemany. Estant descansant i menjant. Una canadenca va amb una bici de carretera i acaba de fer aquest tram. El meu respecte més profund. UUUaaaauuuu!!! I no ha punxat amb tanta pedra, forat i rugositat del terreny? Olé tú!

Compartim els següents 40 kms fins el càmping d’Árnes. Acaba sent un dia llarg, 110kms, i amb el sopar acabo les meves provisions. Demà esmorzaré al bar, no em queda res per engolir. Aquest cop he apurat del tot.