25/07/2017 Trepitjo terra després d’haver superat la temuda por del primer viatge amb la bicicleta com equipatge especial: la caixa pesava 30,5 kg superant en 3,5 kg el pes màxim reglamentari. I no li fan ni cas al pes… Ufff…. Genial! Coincideixo amb sis ciclistes més durant el viatge. Tots estem molt emocionats! Les papallones volen dins la panxa, neguitoses per sortir i veure l’exterior.

Munto la bicicleta i abandono la caixa (feina tindré els últims dies en trobar-ne una) amb la seva companyia en un hangar acondicionat per això. País avançat amb aquest tema. Per cert, distribueixen un mapa gratuït del país exclusiu per cicloturistes amb informació molt detallada. És un país poc habitat i la logística d’on dormir i d’on comprar és molt important.

Són les sis del matí (dues hores menys que Catalunya). Em despedeixo dels primers companys de viatge. Els hi desitjo un bon viatge! Els he vist amb un material justet per aquest país que té una meteorologia exigent, temperatures que oscil·len entre 16 graus i el 0 graus durant el període estival, sumant-li un vent fort i on la pluja sovinteja. Patiran però s’ho passaran molt bé!

La bicicleta funciona perfectament i començo a rodar. Faig la volta a l’aeroport i busco la costa direcció sud cap a Gríndavik a on faré la primera nit. Pel camí començo a patir el vent en contra que marca aquesta zona. Ja s’observa un paisatge idíl·lic. Visito el Pont entre Continents que simbolitza la gran falla i un far al litoral amb unes boníques formacions rocoses. En aquest indret les primeres surgències geotermals. Quin blau més impressionant té l’aigua!!

Planto la tenda en el càmping i em refugio a la confortable sala amb cuina que tenen les instal·lacions després d’una bona dutxa. Durant la nit passada en prou feines he dormit a l’avió. Papallones?…

Sopo amb en Juanpe, barceloní, que torna a l’illa, aquest cop amb la bicicleta. Coneixeré a molta gent durant aquest viatge. Tinc 35 dies! Tenir temps és un luxe per mi. No té preu.

Passo bona nit i rodant els primers quilòmetres… BOOM!! Em giro i… Què fa una alforja al mig de la carretera? Sort que no passava cap cotxe. Està clar que no l’havia fixat bé… Primera lliçó, no em tornarà a passar! Primera novatada. Primera papallonada.

Circulo amb un cel espatarrant i sense vent. Quin inici!! Un bon dia al sac. Diuen que plou molt per aquí. Primer mar de lava i primeres grans fotos. Quin país! Un paradís pels fotògrafs.

Arribo a Selvogur, una zona habitada amb cases aïllades i una ermita preciosa. Sencilla però en un indret envidiable. Allà conec un ciclista de barcelona que em dona uns quants consells valiosos, ell ja acaba, avui al Blue Lagoon i cap a casa l’endemà.

Aproximant-me a Hveragerdi, a on faré nit, aprecio alta densitat de trànsit. Arribo a la Ring Road. La carretera principal que dona la volta a l’illa.

M’instal·lo al càmping. Què fan tants scouts en aquest poble? Dino i vaig a comprar al Bonús, el supermerat més barat d’Islàndia. Que en general tot és molt car, quan dic car, és car. A les 19h marxo cap a un dels objectius del dia Reykjadalur, un riu termal. Faig 3 kms d’asfalt i 3 qms de sender amb una forta pujada, dels quals molts metres faig a peu, per conservar la mecànica.

Ja dins a l’aigua, converso amb una parella canadena i una noia islandes, són amics. Es van conèixer a la Xina treballant en un col·legi canadenc. Ara la parella està de visita. Curiosament la noia islandesa en un any anirà a Girona a estudiar turisme. Ens passem les adreces per si quan vingui necessita alguna cosa. Que petit és el món. Passem una bona estona junts amb una tarda assolellada i una temperatura de l’aigua calenta calenta. Segueix la ratxa amb el bon temps.

Es veu que hi ha una concentració mundial de scouts a Islàndia; déu n’hi do! Amb aquesta notícia em llevo i segueixo fent camí. Avui el repte és important. La transitada carretera general sense voral amb un munt de cotxes llogats que tenen pressa. Ademés dels 110 kms que m’esperen, s’afegeix a la festa, un vent en contra molt fort durant els primers 40 kms posant seriosament en perill la meva vida. Arribo a Hella i entro al bar de la benzinera cansadíssim. Menjo i em recupero parlant amb dos anglesos que tot just comencen a ciclar. Són les 12h i a més a més s’acaben d’endrapar un bon esmorzar! M’expliquen el que han fent. Ells van en sentit horari i van amb bicis de carretera i força lleugers. Un fet curiós que m’han dit és que van enviar les bicis a uns coneguts de l’illa amb FedEx, missatgeria. Diu que els ha sortit una mica més car, però la comoditat de no traginar la bici a l’aeroport compensa. Ells són de Portsmouth.

Veig passar una família en bicicleta. Som-hi! Vaig a seguir-los. En uns quilòmetres els atrapo. Són francesos i són quatre. Els nens tindran 12 i 14 anys. Van fent etapes curtetes. Gaudint.

En un voral arreglant una punxada trobo una parella russa. Venen de fer la ruta interior dels Highlands de Landmannalaugar. Ha trobat molt mal temps. Porten mountainbikes.

En aquest tram ha baixat l’intensitat del vent disminuint el meu stress. Pedalo ràpid fins arribar al quilòmetre 80 a on hi ha la cascada de Seljalandsfoss, que té l’atractiu que se li pot donar la volta per la base, mullant-te és clar. Té una bauma que permet fer-ho. Li donc la volta entre un munt de turistes i un grup de scouts americans que estan ajudant en reconstruir unes escales. La cascada cau amb força.

Continuo pensant que serà ràpid arribar a Skógafoss. I… quins 30 quilòmetres més pesats. Sort de les vistes que són tremendes. I per amanir-ho… Els últims 5 quilòmetres apareix un fort vent en contra… Nooooooo!!! Que estic cansat! Sort que veig una papallona a l’horitzó; la segueixo. I apareix l’imponent cascada de 15 metres d’amplada i 62 metres d’alçada. Quina curtina d’aigua!

Arribo, menjo, quina gana tenia! Monto la tenda en una esplanada amb vistes a la cascada, el lloc s’ho mereix. Aquest punt és el lloc d’inici o final d’un dels trekkings més valorats del  món: trek de Laugavegur. Un suec amb la seva parella japonesa i un americà l’acaben de fer i me l’expliquen mentrés sopen. Diuen que han tingut molt bon temps i que és preciós. Per pair el sopar pujo per les 527 escales que porten al mirador superior de la cascada, allà m’animo a continuar la passejada resseguint el riu amunt observant continues cascades. El dia cau, tot i que, aquesta època de l’any, sempre hi ha claror, no hi ha negre nit. Sort que m’he portat un antifaç per poder dormir a les nit. Jo que havia portat frontal i piles de recanvi. Segona novatada, no l’he fet servir encara! Però recomano portar-lo que puntualment el pots menester.

El dia s’aixeca amb un preciós sol. No us en fieu mai a Islàndia. Desfaig el campament molt relaxadament, avui toca etapa curta de 50 kms, visitaré un parell de punts a la costa i cap a Vík. Als 10 qms entra pluja suau i ventet. Toca mode aigua. Perfecta per veure com va l’equip que he portat. Arribo al primer punt de la costa que s’allunya del Ring Road 6 kms (cul-de-sac): Dyrhóley. Trobo una família de Barcelona que van amb una nena de 3 anys. Ells viatgen amb furgoneta equipada llogada. Una altra forma de conèixer el país.

I aquí veig els primers Puffins (frarerets – frailecillos). Són ocellets molt divertits i amb uns colors molt atractius que viuen en els penya-segat i pesquen en el mar. Són una icona d’Islàndia. Els observo des de lluny. Tinc previst anar en un altra lloc que podré veure’ls de més aprop.

Arribo al següent desviament cap a la costa després d’un km amb una rampa del 10 %. Per fer la següent incursió a la costa de 5 quilòmetres (cul-de-sac) amago les alforges a la cuneta i visito Reynisfjára amb la bicicleta descarregada, després tornaré a recuperar tot l’equip. Formacions basàltiques arran de costa, formacions rocoses dins l’aigua i una platja que sorra negra que enllaça fins l’altra punt que he visitat anteriorment on pescaven els Puffins. Aprofito per prendre el sol i descansar gaundint del moment.

Vík. Assalto el supermercat, quina gana que portava! Instal·lat en el càmping. A la sala comuna coneixo una parella: ell, itàlia, Fabrizio, i ella, sevillana, Merche. Porten a terme un projecte amb origen Itàlia creuant França fins París, han volat a Reykjavik, ara volten l’illa. I volaran a Berlín per tornar ciclant fins a Itàlia. Tot això per promoure l’ús de la bicicleta. Bonic projecte que volen difondre amb xerrades i un complet documental. Traginen un drone i tot.

De Vík a Skaftafell. Marató de 145 quilòmetres amb la meitat del recorregut amb vent. Dia dur, doble etapa en una zona que no té gaire interès, que em permet passar dos dies a Skaftafell, la qual cosa vol dir, que no desmuntaré per un dia el campament. Siiiiiii!!! La papallona para per seguir amb forces el vol.

L’endemà circulo 8 quilòmetres fins a Skaftafell sense les alforges. Que bé si va! Vaig decidir, seguint els savis consells del noi de barcelona que em vaig trobar a Selvogur, d’acampar lluny del lloc turístic que és més car i ofereix menys serveis.

Allà deixo la bici aparcada i faig un trail que em porta a l’única cascada amb formacions de basalt, columnes hexagonals perfectes, provocades per les erupcions volcànques. Allà faig picnic i amb la panxa plena continuo cap al glaciar. Impressionant! No n’havia vist mai cap i realment la seva magnitud hipnotitza. Des d’allí també s’oberva tot el delta que formen els glaciars fins al mar. Per cert, un dels ponts que vaig creuar està reconstruit després que una riuada se l’emportés per endavant. Han posat un monument amb unes vigues doblegades commemorant aquell esdeveniment.

Tornant al càmping para en una benzinera que té l’unic punt de provisions de la zona. Compro a preu d’or: 2 plàtans, 500gr de pasta, galetes i un skyr (el iogurt islandès baix en grases i molt proteic). Allà coincideixo amb l’Ivo, un home belga amb el cabell blanc d’edat avançada. Tot un personatge. Fem amistat. És fotògraf i porta un gran equip fotogràfic amb ell. Li encanta Islàndia, hi ha vingut vàries vegades.

Sopant, converso amb una parella catalana que m’ofereixen part del seu sopar. Els hi dic que ja he sopat. Tot i així, insisteixen i m’enporto un tàper de brocoli i patates. Demà m’anirà molt bé! M’expliquen una curiositat: no t’has fixat que les ovelles sempre van de 3 en 3? Carai! Doncs deprés de tants quilòmetres no m’hi havia fixat… La teoria diu que cada ovella té dues cries. Per tant, el nucli familiar de les ovelles islandeses és de tres. El pare no en sabem res… No van en remats.

Em llevo amb la tenda xopa, ha plogut durant la nit. El cel està gris. Em dutxo per desvellar-me. Tot i la nit de descans, no acabo de recuperar forces. Però sempre endavant!

Sortint del càmping coincideixo en la mateixa direcció amb l’Ivo. Compartirem trajecte fins a Jökulsárlón fent relleus i un cafè pel camí. L’home està molt fort. Hi ha un punt del camí que ens separem uns quilòmetres i jo em trobo un alemany, en Christoph, filmant amb un drone al peu de la carretera. És la meva! Li demano que si em pot filmar i em diu que sí. Espero amb candeletes que m’enviï la filmació. Promet.

Arribem a l’objectiu del dia i la quantia de turistes no em treuen l’encant del lloc. Uuuaauuu! Això no ho havia vist mai. Meravellós. Quedo encisat. Passaré la nit aquí, l’indret ho val. Busco un lloc isolat de la platja de sorra negra. Dino i faig migdiada al sol sobre d’un tronc portat per la mar. Després jugo a fer dibuixos a la sorra fent temps per anar a fer free camping, com diu la gent, a la vora del llac amb icebergs.

Durant la nit em desperta l’onatge provocat pel trencament d’un iceberg. Islàndia està en constant tranformació. Pura naturalesa.

Un cafè per despedir-me de l’encant del gel i cap a Höfn. A mig camí em retrobo amb la Merche i en Fabrizio. Farem el trajecte junts parlant de viatges. Arribem a Höfn gelats, avui fa més fred i ademés quan passes per la base dels glaciars corre un airet, diguem-li: refrescant. Höfn és una població més gran, amb un supermercat gran i restaurants. Turístic. Ens despedim, jo faig nit aquí, ells continuaran uns quants quilòmetres més.

Islàndia no deixa de sorprendre i demà (2/08/2017) ja entraré a l’est de l’Illa: Djúpivogur m’espera.

Visualitza el recorregut a Wikiloc.